Les contradiccions interburgeses a Catalunya, a més d’aclarir-se pel seu mitjà natural, és a dir, pels avatars del mercat, se supediten, també, a l’arbitratge dels parlaments estatal i nacional, als quals se sotmeten per a evitar els riscos de desgast que podia ocasionar un combat frontal, sense que de moment apareguin indicis que el citat enfrontament pugui prendre un caire extraparlamentari i violent, si no és sota la fórmula de la corrupció, a la qual recorren ambdues, i que la banca catalana ha elevat a la categoria d’art, per a saldar al seu favor la pugna que es lliura en el mercat, arribant si ho creuen oportú, a través d’aquest procediment, a la ruptura descarada de les regles del joc establertes per elles mateixes. A aquesta única comesa es veu relegat el parlament autonòmic, des que Espanya va ingressar en la UE.

Ens trobem en plena crisi estructural capitalista, on la burgesia pretén, una vegada més, carregar sobre els treballadors les seves pròpies misèries. El desvergonyiment, el robatori i el crim, conceptes tan propis de la classe dominant, s'intensifiquen dia a dia, estrangulant els mísers serveis públics existents, ja sigui en l'àmbit sanitari, educatiu, d'ocupació, sistema de prestacions socials... Conquestes de la classe treballadora que tanta suor i tanta sang obrera van costar arrencar a la burgesia explotadora, avui són dinamitades una darrere l'altra. La lluita de classes s'aguditza per moments.

A Catalunya, on el 20% de la seva població viu sota el llindar de la pobresa i el 18% de la seva població activa ha estat expulsada de la producció capitalista, ara es pretén instaurar un salvatge sistema privatizador que, portat al paroxisme, tindrà com a principal objectiu el permetre d'estudiar còmodament als fills de la classe dominant (Privat), mentre s'atacarà i degradarà a la ja de per si feble educació pública, on predomina la presència de la classe obrera.
Es pretén, definitivament, que els fills de la classe treballadora o bé no estudiïn, o bé adquireixin una formació acadèmica deplorable, incidint així en una divisió del treball encara més brutal i injusta, si s'escau. Es pretén que els fills de la classe treballadora o bé paguin per curar-se, o bé es morin malalts a les portes dels hospitals per no poder pagar la factura corresponent.

En el pla educatiu, la classe dominant no fa més que seguir el guió dictat des de l'UE, seguint al peu de la lletra les polítiques nefastes que es pacten en l'OMC, el Tractat de Lisboa, acatant els dictats del FMI, per tal de posar l'educació o la sanitat sota el domini del mercat, convertint serveis indispensables a pures mercaderies amb les quals traficar. L'imperialisme europeu es dirigeix inevitablement cap a la més colossal de les ofensives antiobreres, intentant enfonsar el jovent treballador al pitjor dels abismes educatius (i no només educatius): el model privatizador "dual" made in USA. Un model infamement classista, on d'una banda genera immenses masses d'analfabets funcionals (entre la classe treballadora) i per l'altre llicencia una escasa elit “d'elegits” (mitjançant el filtre econòmic), els quals hauran de regir els destins de l'Estat capitalista (burgesia).

L'aberrant "Llei d'educació de Catalunya" (LEC) va ser presentada inicialment com a avantprojecte de Llei a novembre del 2008 per l'il.lustre burgès i lacai "socialista" Ernest Maragall, i impulsada pels seus socis petit-burgesos d'ERC, ICV i EUiA, els mateixos que després de 23 anys de govern pujolista criticaven qualsevol iniciativa en matèria d'educació, normalment sobre la premissa que es perjudicava l'ensenyament públic. Després del rebuig frontal i unànime de la comunitat educativa, (perquè en grans termes suposa un pas endavant en la privatització encoberta dels centres públics, la segregació social del mapa escolar i la desregulació laboral del professorat), va ser aprovada en ple període de vacances de 2009, per via clandestina, amb traïdoria i nocturnitat, pel Parlament burgès de Catalunya, gràcies a les fosques maniobres maquinades pel PSC corromput i els seus socis de Govern esmentats. La imposició de la LEC va ser tan descarada, que fins als propis socis petit-burgesos del PSC, (ERC-ICV-EUIA), inicialment a favor de l'avantprojecte, van haver de desmarcar-se ràpidament de tal aberració jurídica (suposem que per qüestions purament electorals).

Aquest esguerro de LEC, que, insistim, respon a les exigències de la dictadura del capital i que constitueix un nou abús als drets dels treballadors, recull 186 articles dels quals recollirem els aspectes més significatius i les conseqüències que se'n deriven: