L’actualitat de Catalunya és el resultat de la dinàmica política i econòmica que imprimeixen les contradiccions que s’originen per la naturalesa de classe de l’Estat espanyol. Mentre el capital financer i la gran burgesia monopolista catalanes, integrades com a parts del capitalisme monopolista d’estat, exerceixen a través dels mecanismes coercitius d’aquest la seva política expansionista i mentre s’enfronten a les grans burgesies i capitals financers del País Basc i Madrid, en disputa pel mercat espanyol, les burgesies no monopolistes catalanes exterioritzen interessos contraris als monopolis estatals.

Les contradiccions interburgeses a Catalunya, a més d’aclarir-se pel seu mitjà natural, és a dir, pels avatars del mercat, se supediten, també, a l’arbitratge dels parlaments estatal i nacional, als quals se sotmeten per a evitar els riscos de desgast que podia ocasionar un combat frontal, sense que de moment apareguin indicis que el citat enfrontament pugui prendre un caire extraparlamentari i violent, si no és sota la fórmula de la corrupció, a la qual recorren ambdues, i que la banca catalana ha elevat a la categoria d’art, per a saldar al seu favor la pugna que es lliura en el mercat, arribant si ho creuen oportú, a través d’aquest procediment, a la ruptura descarada de les regles del joc establertes per elles mateixes. A aquesta única comesa es veu relegat el parlament autonòmic, des que Espanya va ingressar en la UE.

Pel que fa a la lluita de classes (capital- treball) s’imposen les institucions europees, on s’adopten les mesures que són calculades per a afavorir els interessos de la gran burgesia continental, en detriment de les classes treballadores i petites burgesies. En aquest sentit, el parlament autonòmic actua de subordinat a l’europeu i a l’escalfor del mateix s’activa com a fre de les reivindicacions populars, refutant així les teories dels reformistes i dels falsos marxistes- leninistes, que creuen trobar en el parlamentarisme burgès, el mitjà més eficaç i fins i tot l’únic, per a canalitzar el curs revolucionari de les classes populars.

Al voltant de la contradicció imperialista- nacionalista, gira tot el discórrer de la política d’una sèrie de partits que serveixen a la gran burgesia catalana (PSC- CIU), a la gran burgesia espanyola (PPC), i a la nombrosa petita burgesia urbana fonamentalment (ERC- ICV-EUiA), que separats per matisos de formes, emmirallen a l’opinió pública els interessos de cadascuna d’aquestes burgesies.

Existeix un nombre extraordinari de petites i mitjanes burgesies a la ciutat i al camp, que orbiten entorn dels efectes corrosius dels preus monopolistes i que, a més, són dianes fàcils de l’acció depredadora de la banca, així com d’una pressió fiscal procedents del govern de torn, administrador dels interessos de la gran burgesia, que les obliga a plantejar-se dia a dia la lluita per la supervivència.

No obstant això, la contradicció fonamental de la societat catalana es concreta en la col·lisió d’interessos entre el capital i el treball enfront de la qual es reclinen les altres contradiccions. La lluita de classes a Catalunya posseeix connotacions internacionals, en tant, que la gran burgesia es troba entrellaçada mes allà de l’àmbit estatal amb altres burgesies arrelades arreu les nostres fronteres, els interessos de les quals són administrats per les institucions internacionals, fonamentalment per les de la UE.

La necessitat d’un canvi estructural de l’economia catalana no és mes que el reflex de la contradicció que existeix entre les relacions de producció i les relacions de distribució i consum interiors i el caràcter internacional que revesteix l’economia contemporània. Doncs, essent la classe obrera la més nombrosa i la que aporta major valor al producte interior brut i a les riqueses originades en la societat catalana, és no obstant això i amb gran diferència la qual menys rep, i la que suporta en major grau totes les manques socials: atur, carestia de vida, asfíxia econòmica (hipoteques desorbitades, préstecs, etc.) i és la que sofreix les conseqüències de l’egoisme desaforat de les multinacionals.

Les classes treballadores catalanes poden veure’s embolicades a mitjà termini, en la situació més greu de la seva història moderna, per efectes de la tàctica de replegament de determinades multinacionals. Actualment, i segons un informe d’agost de 2006 d'UGT, el 18% de catalans (1.240.000 catalans), viu en una situació de risc de pobresa (menys de 540 euros mensuals), incidint aquesta pobresa fonamentalment en dones, famílies monoparentals, jubilats i obrers no qualificats. Òbviament la distribució de la riquesa, no només sobre la classe obrera, sinó també sobre aquests col·lectius doblement explotats, no fa més que reflectir la sòlida estructura classista del règim capitalista a Catalunya.

La lluita pel mercat entre els tres imperis (EUA Japó i Europa), és solucionada, especialment pel Japó, per la tàctica del desplaçament de les seves empreses situades en zones on el mercat està saturat o ofereixen dificultats per a la seva expansió, cap a llocs en els quals el mercat presenta llacunes verges o es troben en vies de desenvolupament, amb el propòsit d’assentar-se en els mateixos en condicions immillorables que li permeti bloquejar les possibilitats dels seus competidors.

Diverses desenes d’empreses situades a Catalunya prenen el risc de ser deslocalitzades en llocs estranys a la nostra economia nacional. Els perjudicats seran com sempre els treballadors, que una vegada mes seran empesos a l’abisme de l’atur. VALEO, LEAR, HP, PHILLIPS, BRAUN i un llarg etcètera ja han donat mostres del que l'imperialisme multinacional ofereix a l’obrer català, quan pot optar per “assalariar” a nous esclaus en altres terres per a “maximitzar beneficis”.

El procés de desindustrialització que s’està donant a Catalunya, no transcorre sense la presència d’una impactant càrrega ideològica reaccionària, que s’esforça a justificar el rumb pres per les multinacionals per motius de l’alt cost dels salaris dels treballadors. En aquesta tasca es conjuguen polítiques dispars, però coincidents en l’objectiu. Des de la pressió política que exerceixen les multinacionals a la Generalitat, passant per la inoperància de les institucions “democràtiques” (parlament català i espanyol, Generalitat i govern de l’estat) incapaços de frenar un procés tant lesiu per als interessos nacionals, fins als sindicats que amb la seva actitud conformista confereixen la seva anuència a les pràctiques impositores de les multinacionals.

El motiu no es troba en els salaris, com sustenta l’apologia capitalista i els reformistes, sinó en l'interès per part de l'imperialista de situar-se en millors condicions que els seus adversaris per a acaparar mes mercat. El desplaçament de les empreses té el seu origen en els vaticinis econòmics que presagien l’agreujament de la crisi de l’economia espanyola i catalana, per diverses causes convergents i que afectarà de manera extraordinària al consum intern a Catalunya, estret ja per la carestia de vida (hipoteques, entre d’altres) i la corresponent pèrdua del poder adquisitiu dels salaris. Les causes estan, doncs, en el sistema del capitalisme monopolista d’estat espanyol i en el seu vincle amb l'imperialisme europeu.

A tot això, cal afegir el fenomen del nostre temps amb major incidència en l'economia dels països desenvolupats, aquesta és la immigració que mostra les causes d’un mercat de força de treball inhumà.

És difícil avaluar exactament la incidència que té l’economia submergida en el conjunt de l’economia nacional, però si fem cas a les estimacions que es realitzen en el plànol estatal, la mitjana oscil·la entre el 20% i el 25%, que a poc a poc està sent abastida per mà d’obra immigrant.

El resultat és la presència tolerada, d’un contingent “il·legal” de treballadors estrangers (250.000, més treballadors d’origen espanyol i català empleats en l’economia submergida) que sacien d’una manera directa les apetències inesgotables de la petita i mitjana burgesia, que per efectes de l’entrellaçament, repercuteix favorablement, alhora, per mitjà de la imposició de preus, en els grans magatzems i en determinades empreses industrials, que reben indirectament els favors d’uns salaris d’esclaus desproveïts de la Seguretat Social.

La immigració massiva és motiu d’especulació dels successius governs centrals, que en aparences mostren la seva preocupació per solucionar el problema, mentre que en la pràctica no instrumentalitza la seva resolució, perquè la immigració ofereix minsos beneficis a les arques empresarials i simultàniament, perquè engreixen les gruixudes files de l’exèrcit flotant de treballadors, que és utilitzat per a frenar les lluites per millorar les condicions de vida dels obrers autòctons i dels immigrants ja integrats oficialment.

EL NACIONALISME CATALÀ

Darrere del nacionalisme català s’oculten una infinitat d’esforços per obviar la realitat socioeconòmica. Sent com és un concepte burgès, el nacionalisme no ha donat un sol pas cap a endavant en la consecució del dret a l’autodeterminació; no obstant això, les experiències parlamentàries de les últimes dècades ens diuen que la gran burgesia catalana posseeix un gran pes específic en els plantejaments polítics i econòmics de l’estat espanyol, gràcies a l’ús que fa del nacionalisme, en termes purament formal i verbal en moments claus que li proporciona la quantitat de vots precisos perquè el seu representant, el nacionalisme polític (CIU) i l'ambigua dreta (PSC- PSOE) manipulin i pressionin sobre el govern central.

Després d’arribar al convenciment que la gran burgesia catalana està unida econòmica i políticament amb altres burgesies foranes, manca de sentit interpretar que aquesta desitja independitzar-se de l’estat espanyol al que pertany i del que n’extreu suculents profits. Per contra, utilitzant com a bandera el nacionalisme, en moments concrets, promou polítiques i actituds del govern de l’estat que afavoreix la seva consolidació a Catalunya i li permet obtenir una situació en condicions òptimes per a competir amb els seus adversaris madrilenys i bascos.

Formalment, la burgesia no monopolista i les petites i mitjanes burgesies catalanes s’aferren també al nacionalisme com un esplèndid baluard per al seu desenvolupament; encara que, el seu camí es veu obstaculitzat pel poder econòmic i polític de la gran burgesia monopolista, que les manté en els límits justos que no li suposi a aquesta cap perill per a la seva competitivitat i molt menys per a la seva existència. (Retallada estatutària, negativa a la OPA de Gas Natural, no transferència de l’aeroport del Prat...)

De totes maneres, el nacionalisme burgès, es cimenta sobre la base de la psicologia nacionalista que regna en el poble, en el conjunt de les classes populars. Un partit revolucionari que es consideri com a tal a Catalunya no pot menysprear l’element nacionalista de la petita burgesia (de 2 a 20 treballadors) i de la mitjana empresa (de 21 a 200 treballadors), de les quals emanen el 68% dels llocs de treball, (19% i 49% respectivament) i que en termes més o menys idèntics incideixen en el conjunt de l’economia autònoma.

Un partit revolucionari a Catalunya, si no vol veure’s atrapat per les xarxes que llença el nacionalisme xovinista i reaccionari, ha de ser essencialment internacionalista i solidari amb els treballadors de l’estat espanyol i amb els treballadors del món, doncs tota lluita de classes en el món contemporani adquireix caràcter universal.

Conjugar i concretar les peculiaritats de les lluites de classes de Catalunya amb les de l’estat espanyol, significa no desmerèixer la societat catalana tal com és, i amb l’existència de la lluita de classes antagòniques.

Com diu el catedràtic i ortodox socialdemòcrata Vicenç Navarro;

“A Catalunya, entre el 30% i el 35% de renda superior del país (burgesia, petita burgesia i classe mitja professional de renda alta) té un enorme poder per a configurar la cultura mediàtica i política del país i la seva saviesa convencional (incloent, per cert, aquesta visió de que som una societat de classes mitges). Degut en gran part a l'enorme influència d’aquests sectors, els temes identitaris absorbeixen un gran espai mediàtic i polític. Gairebé tota la realitat és vista i avaluada sota el prisma identitari. Des de la Constitució europea (la bondat de la qual s’avalua gairebé exclusivament en el reconeixement o no del català) fins al considerable subdesenvolupament de l'Estat de benestar (que s’explica exclusivament per l’existència del dèficit fiscal amb Espanya), gairebé tot s’analitza d’acord amb el criteri nacionalista (digui’s aquest com es digui).”

En aquest sentit, el PCOC es diferencia qualitativament dels partits que encara reclamant-se del marxisme- leninisme, obvien les especificitats nacionals, sostraient-se d’una realitat que determina les tàctiques d’aliances encaminades a aniquilar el poder dels monopolis de l’estat.

Així mateix el PCOC es diferencia d’aquelles altres forces també “marxistes” que abstretes en tals particularitats s’obliden que l’enemic principal de les classes treballadores i del nacionalisme petit burgès català, és el capitalisme monopolista d’estat que obliga per a la seva aniquilació a internacionalitzar la lluita en tot l’estat. És una realitat constatada que els corrents “marxistes” que es desvien cap al nacionalisme burgès moren preses de la ideologia capitalista i de la seva pròpia conducta xovinista.

PER LA REPUBLICA DEMOCRÀTICA I POPULAR (DICTADURA DEL PROLETARIAT)

El procés de transformació de la dictadura franquista a la democràcia burgesa va estar dirigit pel capitalisme monopolista d’estat, qui ha controlat i limitat en tot instant el transcórrer dels esdeveniments a l’adequació de les institucions jurídiques polítiques, d’acord amb les estructures econòmiques capitalistes precises per a la seva integració a la UE. Totes les institucions centrals i autonòmiques s’han fabricat per a atendre a les necessitats de la gran burgesia.

Des del primer moment de la present “democràcia”, el nacionalisme burgès representat per CIU, ha pres en les seves mans les brides de la construcció de la nova societat autònoma, en un procés fosc, que arrenca des del franquisme esquitxat de corrupció. No podem oblidar l’estret lligam del president Jordi Pujol amb la Banca Catalana, embolicada en negocis inconfessables, del tràngol dels quals va sortir neta, per virtut de la justícia espanyola sens dubte classista i defensora a ultrança del poder establert pels monopolis.

L’autonomia per a Catalunya, el seu parlament i la Generalitat són instruments de la burgesia per on llisca la seva política i ideologia i a través dels recursos i carrerons que els proporciona, estableixen els seus criteris econòmics, alhora que la faculta per a portar a terme la seva funció de delegada de les institucions europees.

El resultat del procés d’adaptació de les grans burgesies i monopolis catalans a les exigències del mercat europeu, ha estat la conformació d’un sistema econòmic característic de l’època de l'imperialisme en la qual vivim.

D’un costat, les oligarquies fusionades amb l’estat espanyol posseeixen a més del poder econòmic, els mecanismes repressius de l’estat amb els quals s’imposen a les altres classes.

D’altra part, les classes treballadores, petites i mitjanes empreses, capes de professionals, autònoms etc, patidores totes de les polítiques monopolístiques i imperialistes, s’han vist en el decurs d’aquests anys obligades a profundes modificacions estructurals. D’una població activa de 2.356,300 treballadors, el 9,6% (per sota del 11,8% de la mitjana estatal) es troben en l’atur, afectant en la dona en un 5% més que en l’home.

Malgrat les transformacions patides, la classe obrera ubicada en la indústria i en la construcció, manté un volum alt (38,30%). Però arran de que la UE hagi adjudicat al conjunt de la classe obrera de l’estat espanyol, el paper de productora de zones d’esbarjos i d’ocis, per a gaudiment dels treballadors del continent, el sector serveis ha anat en augment a costa de l’agricultura (0,97%) i de la indústria- construcció. De totes maneres, representa el 60% de la població activa de Catalunya, molt inferior a altres comunitats (Andalusia, 67,5%).

Per aquesta raó, les alternatives al sistema imperant que no contemplin les estructures classistes de la societat catalana, es converteixen de fet, en una de les variants que sol emprar el capitalisme monopolista d’estat per a consolidar la seva perpetuació com a sistema i com a gran classe burgesa.

Segons un Informe de l'Agència de Salut Pública de Barcelona, referenciat pel mateix professor Navarro;

“un burgès a Catalunya té, com terme mitjà, una esperança de vida 10 anys major que la d’un treballador no qualificat en l’atur, essent aquesta una de les mortalitats diferencials per classe social més altes de la Unió Europea dels Quinze”

I no només l’estructura sanitària del règim capitalista català és feroçment classista, doncs si mirem xifres a nivell educatiu trobem el següent, citant de nou al doctor Navarro;

“D’acord amb l'informe PISA de l'OCDE, en matemàtiques, comprensió de lectura i altres dimensions del quefer educatiu estem molt per darrere de la resta de la UE dels Quinze. Una causa major és que entre el 30% i el 35% de la població de Catalunya de renda alta envia als seus fills a les escoles privades, mentre que sectors de la classe treballadora i altres components de les classes populars envien als seus fills a les escoles públiques. Les primeres reben els subsidis públics més alts d'Espanya, mentre que les escoles públiques tenen un dels despeses públiques per alumne més baixos del país.”

L'Informe PISA també confirma que tant Catalunya com la resta d'Espanya estan entre les zones en les quals la classe social dels pares condiciona en major grau el nivell educatiu dels estudiants.

Enfront la democràcia burgesa en els seus dos fronts, estatal i autònoma, el PCOC oposa el següent programa de mesures:

1 Aplicació del Dret a l’autodeterminació

2 Integració en l’estat dels pobles espanyols

3 La concepció de l’estat es materialitzarà en una República Democràtica i Popular

4 Elaboració de la Constitució estatal reguladora dels canvis socials i polítics que reporten del caràcter antimonopolista de la nova societat

5 Posada en pràctica de mesures de protecció i desenvolupament de la cultura autòctona de Catalunya

6 Legalització del català i altres llengües vernacles, juntament amb el castellà, com a llengües oficials de l’estat espanyol i de la seva Administració, expressió de l’estat plurinacional.

7 Nacionalització dels monopolis, multinacionals i gran empreses i altres amb incidència en els sectors bàsics de producció

8 Planificació democràtica de l’economia

9 Política internacional democràtica, a favor de la pau i en contra dels imperialismes

FRONT ÚNIC DEL POBLE

La aniquilació del poder econòmic i polític dels monopolis (capitalisme monopolista d’estat) requereix en primera instància la conjunció de les classes socials lesionades per aquest poder, en un procés revolucionari via ininterrompuda cap al socialisme.

La classe obrera, per ser la més moderna, la més nombrosa i la millor organitzada s’erigeix en força motriu de la revolució antimonopolista i socialista, però no és l'única interessada en alliberar-se de les urpes de les multinacionals i monopolis. Sàvia i conseqüent amb el cabal d’energies contingudes en el conjunt de les classes populars, que els mouen el mateix interès, la classe obrera els tendeix la mà per a emprendre junts el camí.

Donat el caràcter revolucionari de les classes treballadores i la professió democràtica que embarga als seus aliats, el PCOC, estima que el denominat front es correlaciona perfectament amb el nom de FRONT ÚNIC DEL POBLE.

Formes de lluites del Front Únic del Poble

Tradicionalment, el Moviment Comunista, ve defensant la utilització dels diferents tipus de lluites; la parlamentària i la extraparlamentària, la legal i la clandestina, la pacífica i la violenta. Cada moment, cada circumstància assenyalen amb les seves condicions donades els instruments que s’han d’emprar.

L’existència de la URSS i la “possibilitat” d’accedir al socialisme per la “via pacífica”, va fer que durant un període perllongat de temps una sèrie de partits anessin preferint l’ús de la via pacífica en exclusiva. Les seves conseqüències es van traduir en la pràctica primer, i després, teòricament, també, en l’abandó de la revolució violenta. Més tard, van anar excloent aquells camins inherents a aquest determinat “tipus de revolució”: extraparlamentarisme, clandestinitat, violència, etc. Finalment, per a resoldre la contradicció entre revolució teòrica i abandó de la lluita violenta, van abjurar dels principis marxistes- leninistes en diferents graus i formes, malgrat que molts d’ells encara conserven en els seus programes la denominació marxista- leninista.

La història és rica en experiències totes elles amb sabor amarg, d’intents (defenestrats per la reacció) d’utilització del parlament burgès. En Espanya, Xile, Portugal, Nicaragua, els canvis estructurals es van veure truncats per l’exercici democràtic burgès (violència, eleccions, guerra, cop d’estat), demostrant-nos la diversitat de formes que adopta la burgesia per a frenar tot procés revolucionari iniciat sense la destrucció de l’estat burgès i de les seves institucions, no solament repressives, sinó també, parlamentàries i administratives.

Anteriorment, hem vist que els interessos nacionals i de classes de Catalunya, es resolen en institucions internacionals, (UE) i mes que en les institucions, les mesures són concretades per tecnòcrates emprats per la gran burgesia. D’aquesta manera, tant els parlaments europeus, com l'estatal espanyol i l'autònom, perden gran part de les seves facultats i de les seves forces.

No és possible, encara que aquest fos el nostre desig, utilitzar el parlament, mes enllà d’una espècie de tribuna de denúncies per a despertar a les masses endarrerides, sobre el caràcter reaccionari d’aquesta institució burgesa, de no ser que tot el contingut revolucionari del programa, sigui una fal·làcia i un inescrupulosa trampa per a captar l’atenció del poble amb la repugnant fi de trair-lo.

A més el PCOC, pren nota de l’etapa actual de l'imperialisme, en el qual els estats mes poderosos s’alcen en armes com a garants del sistema capitalista mundial sobre països, que ni tan sols acaricien la idea de prendre mesures socialitzants, sinó que es guien per l’anhel d’arribar a la seva independència econòmica per la via capitalista. Tals països són massacrats en nom de la llibertat i en el de la democràcia. En el compliment de les seves metes, les anomenades institucions internacionals democràtiques són abordades, utilitzades o mutilades segons les necessitats dels imperialistes.

No podem doncs, esperar dels imperialismes implantats per la força de les armes, una contemplació estoica d’un possible procés revolucionari en l’estat espanyol, màxima quan aquest està enquadrat a Europa i és complaent amb els interessos dels imperialismes europeu i nord-americà.

El PCOC es proposa dir sempre la veritat a les classes treballadores catalanes i per descomptat, tractarà d’acord amb la realitat que li circumda, dotar al Front Únic del Poble de l’activitat compresa en els diferents tipus de lluites que els avatars li obliguin.